Girona

DELFÍ GELI

PRESIDENT DEL GIRONA

“Montilivi és un camp amb un encant especial”

“És molt difícil anar a un estadi i veure els jugadors tan de prop”

“La gent pensa que ja es podia haver millorat, però això és una inversió molt gran per a un club com el Girona, que primer s’ha d’assentar”

Hi ha un ambient molt bonic de futbol. Hem d’intentar que no es perdi i que sigui la base d’un creixement important de l’entitat

Delfí Geli (Salt, 1969) ha respirat Montilivi des de gairebé el bressol. El saltenc, que ha viscut a l’estadi com a aficionat, com a jugador i, ara, com a president, parla del feu blanc-i-vermell i les seves experiències en ell.

A Montilivi hi va des de petit...
Montilivi és el primer estadi que vaig conèixer i, és clar, en tinc molts records. Era un estadi diferent, amb la graderia de ciment, la de preferent tenia com dos nivells, amb molts anuncis d’abans, de fusta..., un estadi molt diferent. Sí que recordo que quan era petit a l’estadi hi anava molta gent, ara –abans de la pandèmia– torna a haver-n’hi molta. Però amb l’equip a tercera i a segona B hi anava molta gent.
Quants anys tenia el primer cop que hi va anar?
Ara m’enganxes... Devia tenir sis o set anys. Cap al 1975 o 1976... Des de petit que anava al futbol a Girona.
L’ambient que s’hi respirava, quin era?
Hi havia ambient de futbol d’abans, amb molta gent gran. Era molt diferent d’ara, que hi ha famílies, canalla... Recordo bé aquella olor de puro només d’entrar a la tribuna. Eren unes altres sensacions.
Després va trepitjar-lo com a jugador. També hi va jugar.
Quan vaig fitxar d’infantil pel Girona. Era un estadi molt gran i poder jugar en un camp d’herba que era el més gran de la província de Girona, era un privilegi i feia respecte.
I de gran va ser també el seu camp durant dues etapes com a jugador del primer equip (1987-1989 i 2003-2005). Què significa jugar amb la teva gent?
Girona és una ciutat petita, i abans ho era més i coneixies i tenies present a tothom. Era molt diferent d’altres equips en què vaig jugar i no coneixia a ningú i tot era partir de zero. A Girona hi havia els teus amics a la graderia i els teus coneguts.
Com a rival també hi va estar. Com s’hi va trobar?
Vaig jugar-hi amb el Barça B, dues vegades. La primera vegada que vaig venir, va ser força estrany. Vaig tornar-hi quan feia molt poc que havia marxat i les sensacions eren rares. Jugues contra els teus companys, els teus amics, i tot canvia.
Ara, de president, s’ho mira des d’un altre lloc.
Quan soc a Montilivi sento que és un estadi de futbol professional. És antic i n’hi ha de més moderns, però és un estadi on s’hi han passat moltes dificultats, sobretot als anys noranta, que el club va passar moments molt complicats. Precisament a l’estadi hi ha hagut gent tancada i dormint, plantilles que per protestar pel que passava al club s’hi tancaven. També sento que, tot i les dificultats que hi ha, perquè res no és fàcil, l’estadi s’ha modernitzat, tothom pot estar-hi assegut i hi estan passant els millors equips i els millors futbolistes, tant a segona com els dos anys a primera.
S’hi veu un altre futbol, ara.
S’hi està veient un bon futbol. Esperem que això continuï i que aquest estadi vagi millorant. Inclús a primera jo crec que aquest camp tenia un encant especial, tot era molt pròxim. És molt difícil anar a un camp de primera divisió i veure els jugadors tan de prop. L’aficionat gairebé els sentia i gairebé els podia tocar. Allò era una experiència que no es viu en qualsevol altre camp de primera divisió.
Té poc a veure el Montilivi que havia vist de petit amb el d’ara.
És molt diferent. A l’estadi, estant a primera, hi ha hagut 11.000, 12.000 persones; ara, a segona, 9.000 persones... Hi ha un gran ambient. No només es disfruta amb el futbol, també es disfruta amb el que hi ha als voltants. Ha canviat força. Hi ha un ambient molt bonic de futbol i hem d’intentar que no es perdi i que sigui la base d’un creixement important per a l’entitat.
Ara farà dos anys de la concessió per 50 anys de l’estadi atorgada per l’ajuntament. Què els aporta?
Tot es basa en el principi que la propietat i els que estem en l’entitat volem treballar per un Girona del futur. I un Girona del futur, entre altres coses, suposa tenir un estadi molt més modern, on l’afició pugui estar molt més còmoda, pugui tenir millors serveis, més garanties, i que l’estadi ens pugui donar més al club. Això requereix un esforç molt important. La gent pensa que es podia haver fet, però això és una inversió molt gran per a un club com el Girona, que primer s’ha d’assentar i que per fer-ho hauria d’estar consolidat a primera divisió. Si som aquí, al Girona, és perquè pensem que hi ha moltes coses per fer, i una és arreglar l’estadi. I no només això: també la ciutat esportiva que no s’acaba de fer, però això és un projecte que s’ha de consolidar, i si en el futur les coses ens acompanyen, s’ha d’anar cap aquí.
Això que diu va en la línia també de l’ampliació de la capacitat amb les grades retràctils...
Creiem que les grades retràctils provisionals són una solució bona de present, però no hauria de ser el futur. Esperem que en un futur puguem fer millors inversions i que l’estadi es pugui millorar molt. Hem d’anar fent passes, consolidant moltes coses i que el club tingui un múscul fort perquè tot això sigui possible.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.